Patrimoni arqueològic

Excavacions realitzades a la Plaça dels Jueus de Besalú:

La Sinagoga

Redactat per Mª  José Lloveras Chavero. Directora de les excavacions de la Plaça dels Jueus de Besalú.

Excavacions-sinagoga

Poc es podíem pensar els arqueòlegs que el desembre del 2002 quan es van iniciar els treballs arqueològics en l’espai situat a la banda de llevant de la Plaça dels jueus en sorgís un edifici del que en breu podem gaudir les restes totalment adequades a les visites.  De les excavacions arqueològiques realitzades entre el desembre del 2002 i el març del 2005 se’n desprèn la interpretació de la complexitat estructural de la sinagoga.

Dels espais que conformen la sinagoga  ens queden restes clarament identificables a nivell arqueològic i allà on l’arqueologia no ens pot aportar més dades, a Besalú, tenim la sort de poder complementar-ho amb els documents notarials de l’època conservats a l’Arxiu Comarcal d’Olot.

Aquest edifici l’hem d’entendre com un conjunt d’estances amb finalitats especifiques. La sala d’oració, amb la galeria de les dones en un nivell superior i separada de l’espai  dels homes, on la comunitat es reunia no només per motius religiosos sinó també per solucionar afers relacionats amb la aljama (ja fos la recollida d’algun impost, ja fos una denúncia entre membres de la comunitat, …).  El pati on es realitzaven les diverses festivitats i els casaments. L’escola on s’impartien classes tant a mainada (nens i nenes) com a joves “adolescents” i el micvé on es realitzaven els banys de purificació tant de persones (homes i dones) com d’objectes (com era la purificació per immersió de tota la vaixella de vidre i metall utilitzada en la pasqua jueva).

De les anades i vingudes dels arqueòlegs en els darrers quatre anys en resulta el treball d’investigació sobre la sinagoga situada a la plaça dels jueus. L’estudi en profunditat dels diversos elements que composen l’edifici junt amb la aportació documental existent ens proporciona tot un seguit d’elements que ens ajuden lentament i mitjançant un procés d’investigació complex a la interpretació gairebé total de l’estructuració d’aquest edifici únic a Catalunya i a l’Estat Espanyol.

 

La Necròpolis de Can Barraca

Mentre feien les obres de l’autovia A-26 va haver-hi la troballa d’un jaciment.

Les estructures documentades que es van trobar va ser:
-1 enterrament en fossa sense urna.
-9 enterraments dins urna de ceràmica aïllada.
-4 enterraments amb estructures complexes: els túmuls.
-1 gran estructura ovalada (veure foto).

Actualment arqueòlegs de la Universitat de Girona en col·laboració amb especialistes de diversos centres de recerca d’arreu de Catalunya estan fent un estudi dels materials trobats i una anàlisi global dels resultats per saber d’on venien, on vivien, com feien els rituals, etc. la gent que va estar enterrada a aquesta necròpolis.

 

El molí d’en Subirós

 Excavacions d'el Molí d'en Subirós

Les restes de l’edifici conegut com el molí d’en Subirós, al capdavall de la baixada de la Font i a l’extrem sud del centre històric, van ser objecte d’una intervenció arqueològica. L’actuació s’emmarca dins el projecte d’adequació urbanística de la zona que contempla entre altres actuacions la millora dels accessos. Com el nom assenyala, es tracta  d’un antic molí fariner que aprofitava la força de l’aigua del rec que alimenta la veïna central i que passa vora el carrer dels Horts i la baixada de la Font. De fet, de molins en aquesta zona ja se n’hi esmenten en el segle X i, en el  XIV, n’hi deurien haver uns quants perquè llavors el proper portal dels Horts, era conegut com el portal dels molins. No obstant això, la inscripció conservada a la llinda de la porta principal, remunta l’obra actual al 1755 per bé que el molí va funcionar fins ben entrat el segle XX. L’esfondrament dels sostres i la ruïna progressiva van colgar completament l’interior amb restes d’enderroc i runa. Un cop es va buidar va aparèixer l’estructura interna  centrada en una mola farinera i una d’escairar semblant a un trull. L’aigua captada del rec s’acumulava en una bassa enganxada a la part alta del molí que quedava enclotat expressament. Per un conducte vertical i una porta l’aigua baixava a pressió fins el carcabà, la part subterrània del molí, on feia moure una turbina de pales i l’eix de ferro ben dret que, en el pis superior, feia girar la mola de pedra per moldre el blat. El mecanisme del molí d’en Subirós mostra una manera de fer ara ja desapareguda però que a l’època romana i medieval i fins fa ben poc era  representativa i quasi exclusiva de l’activitat industrial dels pobles i ciutats.

 

La Vila romana de Can Ring

La vila romana de Can Ring es troba situada al nord-oest del municipi, en un camp planer i lleugerament inclinat cap a migdia. El 1959 es trobaven indicis d’un establiment romà  en aquest lloc que va fer possible que el 1960 s’iniciessin unes excavacions arqueològiques dirigides per Marta Coromines. L’espai explorat, aproximadament uns 300 m² de superfície, va posar al descobert murs d’estances i paviments d’època romana que palesaven l’existència d’una vila romana. Les parets eren bastides de tàpia disposada sobre una socolada de pedra i morter i tancaven espais rectangulars pavimentats amb  la tècnica de opus signinum (morter de calç i esquerdissos de terrissa) que dibuixaven habitacions i passadissos. Entre les restes d’enderroc van aparèixer abundants fragments de teula plana (tègula) i corbada (imbrex) provinents de l’esfondrament dels sostres. També es van recuperar trossos d’estuc pintat del recobriment de les parets que perfilaven un edifici certament notable.

El material ceràmic recuperat, força nombrós, situava la cronologia general entre els segles I aC. i el III dC. Els més antics es remuntaven al primer terç del segle I aC. que podria coincidir amb l’època fundacional de la vila. Aquest material es va dipositar en dependències municipals i va formar el gruix principal de l’anomenada “col·lecció arqueològica” de Besalú. Entre les peces més valorades destacaven dos denaris de plata, un baix republicà i l’altre encunyat per l’emperador Septimi Sever i un as de bronze del segle I.

Després d’una puntual intervenció en els anys vuitanta del segle XX i que no ha tingut transcendència, arribem a primers de l’any 2005 amb una prospecció arqueològica. A iniciativa de l’ajuntament de Besalú es van pentinar els camps de Can Ring amb una màquina excavadora. Es van anar obrint rases llargues de dalt a baix amb una separació mitjana de cinc metres entre elles. Després de més d’una vintena de rases es van detectar uns quants murs, restes de paviments i material ceràmic romà.  Es va delimitar una àmplia zona on es concentraven les restes antigues que afectaven el terç més enlairat del camp baix. Les dades obtingudes confirmen la romanitat d’aquelles estructures i cronològicament coincideixen amb les de la primera excavació.

Ara la vila està delimitada però encara ho desconeixem pràcticament tot de la, fins ara, única vila romana coneguda de la Garrotxa.

 

L’excavació a Santa Maria

 Excavacions a Santa Maria de Besalú

Des del dia 17 de juny i fins el 15 de juliol de 2005 es va realitzar a la finca de Santa Maria de Besalú una excavació arqueològica amb caràcter preventiu promoguda per l’ajuntament de la vila. La intervenció s’inscriu dins el conveni de col·laboració entre la Universitat de Girona i l’ajuntament de Besalú  per a l’estudi i revalorització del patrimoni històric i arqueològic de la vila.

El solar on s’ubica l’antiga església de Santa Maria de Besalú forma part d’una propietat  molt més àmplia i que engloba bona part del recinte del castell. La finca afectada per les restes dibuixa una mena de rectangle d’uns 50 m de llargada màxima i 23 m d’amplada. El paratge ve dominat per la capçalera romànica que és l’element que ha pervingut  de l’antic priorat agustinià de Santa Maria. Les ruïnes actuals dibuixen un temple d’estil romànic madur que consta de tres naus amb transsepte, un absis central i dues absidioles laterals. Malgrat que les restes estan declarades com a Monument Historicartístic (D. 3-6- 1931/ Gac. 4-6-1931), se’n coneixien molt poques dades físiques i pràcticament cap que permetés albirar una interpretació evolutiva.
A la zona que haurien ocupat les naus del temple, es van obrir dues rases  curtes en sentit nord-sud que n’havien de permetre la ubicació del mur perimetral de migdia. Efectivament a la rasa núm. 1 es va localitzar un tram molt curt d’aquella estructura que malauradament es conserva només a nivell de banqueta de fonamentació. La segona rasa, la núm. 2, va resultar negativa des del punt de vista arqueològic.

Seguidament es va practicar una tercera rasa, aquesta en direcció est-oest, que partint del pilar de migdia del transsepte es va projectar en direcció oest fins a la localització de la paret occidental de l’església. Precisament la troballa d’aquest mur fou decisiva per ampliar l’espai explorat en el que vàrem acabar anomenant la cala núm. 3. Totes les estructures aparegudes en aquests àmbits es conservaven només a nivell de fonamentació.Tanmateix encara es va poder constatar l’evidència d’una pilastra que, lligada a la paret de ponent del temple, hauria marcat, en el seu moment, l’emplaçament de l’arrencada d’un dels arcs torals que separava la nau central de la lateral de migdia.

A la zona del transsepte es va obrir la cala 4. Les troballes en aquest àmbit ens parlen de la descoberta de la capçalera de la capella del castell que es va consagrar el 1055. La tècnica constructiva documenta una fàbrica romànica llombarda que es concreta en un absis central semicircular i dues absidioles laterals de les que només es va deixar al descobert la de migdia. La del nord es va deixar inèdita per la impossibilitat d’accedir-hi, car les obres de consolidació i rehabilitació de Santa Maria que s’estaven realitzant contemporàniament als treballs arqueològics ho impedien: bastides, puntals metàl·lics… Dins l’espai interior de l’absis central es van localitzar les restes d’una petita cripta, en realitat un reconditori del segle XVI.  També s’han preservat irregularment testimonis i fragments de l’enllosat que havia pavimentat el presbiteri i nombroses tombes que delaten una utilització funerària en època moderna.