Patrimoni arqueològic

Els darrers anys l’Ajuntament de Besalú ha dut a terme un programa d’excavacions arqueològiques que ha permès posar de manifest la importància de Besalú durant diversos períodes històrics. Destaquen, pel seu interès turístic, els punts següents:

La Sinagoga

Excavacions-sinagoga

El desembre del 2002 es van iniciar els treballs arqueològics a l’espai situat a la banda de llevant de la Plaça dels jueus. Les excavacions, que es van allargar fins el 2005, van posar de manifest les restes d’un edifici identificat com la sinagoga.

Aquest edifici l’hem d’entendre com un conjunt d’estances amb finalitats específiques. La sala d’oració, amb la galeria de les dones en un nivell superior i separada de l’espai  dels homes, on la comunitat es reunia no només per motius religiosos sinó també per solucionar afers relacionats amb la aljama (ja fos la recollida d’algun impost, ja fos una denúncia entre membres de la comunitat, …).  El pati on es realitzaven les diverses festivitats i els casaments. L’escola on s’impartien classes tant a mainada (nens i nenes) com a joves “adolescents” i el micvé on es realitzaven els banys de purificació tant de persones (homes i dones) com d’objectes (com era la purificació per immersió de tota la vaixella de vidre i metall utilitzada en la pasqua jueva).

Gràcies al també estudi documental es va poder interpretar pràcticament per complet la totalitat de l’estructuració d’aquest edifici únic a Catalunya i a l’Estat Espanyol.

 

La Necròpolis de Can Barraca

Mentre feien les obres de l’autovia A-26 es van documentar diverses restes arqueològiques:

-1 enterrament en fossa sense urna.
-9 enterraments dins urna de ceràmica aïllada.
-4 enterraments amb estructures complexes: els túmuls.
-1 gran estructura ovalada (veure foto).

Les urnes cineràries d’aquest jaciment es poden veure al centre d’interpretació Espai Besalú.

 

El molí d’en Subirós

 Excavacions d'el Molí d'en Subirós

Les restes de l’edifici conegut com el molí d’en Subirós, al capdavall de la baixada de la Font i a l’extrem sud del centre històric, van ser objecte d’una intervenció arqueològica i posterior restauració. Com el nom assenyala, es tracta  d’un antic molí fariner que aprofitava la força de l’aigua del rec. De fet, trobem testimonis documentals de molins en aquesta zona ja des del segle X i, en el XIV, n’hi deurien haver uns quants perquè llavors el proper portal dels Horts, era conegut com el portal dels molins. No obstant això, la inscripció conservada a la llinda de la porta principal, remunta l’obra actual al 1755 per bé que el molí va funcionar fins ben entrat el segle XX. L’esfondrament dels sostres i la ruïna progressiva van colgar completament l’interior amb restes d’enderroc i runa. Un cop es va buidar va aparèixer l’estructura interna  centrada en una mola farinera i una d’escairar semblant a un trull. L’aigua captada del rec s’acumulava en una bassa enganxada a la part alta del molí que quedava enclotat expressament. Per un conducte vertical i una porta l’aigua baixava a pressió fins el carcabà, la part subterrània del molí, on feia moure una turbina de pales i l’eix de ferro ben dret que, en el pis superior, feia girar la mola de pedra per moldre el blat. El mecanisme del molí d’en Subirós mostra una manera de fer ara ja desapareguda però que a l’època romana i medieval i fins fa ben poc era representativa i quasi exclusiva de l’activitat industrial dels pobles i ciutats.

 

La vil·la romana de Can Ring

El jaciment de Can Ring va ser descobert per Martirià Costa, aleshores alcalde de la vila, després de recollir diversos fragments de ceràmica romana a la superfície d’un camp de cultiu. La troballa va generar un gran interès, i el gener de 1959 es va dur a terme una primera prospecció a la zona. Uns mesos després, a l’octubre de 1960, s’iniciava l’excavació parcial del jaciment sota la direcció de Marta Corominas, filla de l’il·lustre metge i prehistoriador Josep M. Corominas.

L’actuació va permetre descobrir diverses habitacions, algunes pavimentades, que formaven part d’una vil·la romana ocupada des de finals del segle II aC fins a la primera meitat del segle III dC. Es van recuperar una gran quantitat de fragments de pintura mural, destinats a ornamentar les parets de la part residencial del complex, així com material ceràmic divers (TS sud-gàl·lica, Campaniana B…), objectes metàl·lics i tres monedes.

Els treballs, tanmateix, no van tenir continuïtat durant els anys posteriors i cal esperar al 1986 per trobar la següent intervenció a l’indret, que consistí en la realització de 8 sondejos, només un dels quals donà positiu. El 1995 s’efectuà un seguiment a la banda de llevant del camp, a tocar de l’antic camí de Besalú a Palera, per instal·lar-hi una estació de gas natural, i finalment el 2005 la Universitat de Girona realitzà un conjunt de rases a la zona amb l’objectiu de delimitar l’extensió aproximada el jaciment. No obstant això, la vil·la –l’única documentada fins a dia d’avui a La Garrotxa– segueix presentant nombrosos interrogants.

 

El barri de Capellada

capelladaDurant bona part de l’edat mitjana, l’àrea de fora muralla situada entre la riera de Capellada i el riu Fluvià va estar ocupada pel barri de Capellada (s. XII – XV dC), organitzat a l’entorn de l’església parroquial de Sant Martí. En les excavacions es van descobrir diverses estructures de l’antic suburbi, que va ser abandonat després dels terratrèmols de 1427 i 1428.

El 2013, després de sis anys d’intervencions, va tenir lloc la inauguració del passeig arqueològic de Capellada, on els visitants poden fer un recorregut pel passat de Besalú i veure in situ restes que abasten quasi dos mil·lennis d’història.

 

L’excavació a Santa Maria

 Excavacions a Santa Maria de Besalú

Des del dia 17 de juny i fins el 15 de juliol de 2005 es va realitzar a la finca de Santa Maria de Besalú una excavació arqueològica amb caràcter preventiu promoguda per l’ajuntament de la vila. La intervenció estava inscrita dins el conveni de col·laboració entre la Universitat de Girona i l’ajuntament de Besalú  per a l’estudi i revalorització del patrimoni històric i arqueològic de la vila.

El solar on s’ubica l’antiga església de Santa Maria de Besalú forma part d’una propietat  molt més àmplia que engloba bona part del recinte del castell. La finca afectada per les restes dibuixa una mena de rectangle d’uns 50 m de llargada màxima i 23 m d’amplada. El paratge ve dominat per la capçalera romànica que és l’element que ha pervingut  de l’antic priorat agustinià de Santa Maria. Les ruïnes actuals dibuixen un temple d’estil romànic madur que consta de tres naus amb transsepte, un absis central i dues absidioles laterals. Malgrat que les restes estan declarades com a Monument Historicartístic (D. 3-6- 1931/ Gac. 4-6-1931), se’n coneixien molt poques dades físiques i pràcticament cap que permetés albirar una interpretació evolutiva.
A la zona que haurien ocupat les naus del temple, es van obrir dues rases  curtes en sentit nord-sud que n’havien de permetre la ubicació del mur perimetral de migdia. Efectivament a la rasa núm. 1 es va localitzar un tram molt curt d’aquella estructura que malauradament es conserva només a nivell de banqueta de fonamentació. La segona rasa, la núm. 2, va resultar negativa des del punt de vista arqueològic.

Seguidament es va practicar una tercera rasa, aquesta en direcció est-oest, que partint del pilar de migdia del transsepte es va projectar en direcció oest fins a la localització de la paret occidental de l’església. Precisament la troballa d’aquest mur fou decisiva per ampliar l’espai explorat en el que vàrem acabar anomenant la cala núm. 3. Totes les estructures aparegudes en aquests àmbits es conservaven només a nivell de fonamentació.Tanmateix encara es va poder constatar l’evidència d’una pilastra que, lligada a la paret de ponent del temple, hauria marcat, en el seu moment, l’emplaçament de l’arrencada d’un dels arcs torals que separava la nau central de la lateral de migdia.

A la zona del transsepte es va obrir la cala 4. Les troballes en aquest àmbit ens parlen de la descoberta de la capçalera de la capella del castell que es va consagrar el 1055. La tècnica constructiva documenta una fàbrica romànica llombarda que es concreta en un absis central semicircular i dues absidioles laterals de les que només es va deixar al descobert la de migdia. La del nord es va deixar inèdita per la impossibilitat d’accedir-hi, car les obres de consolidació i rehabilitació de Santa Maria que s’estaven realitzant contemporàniament als treballs arqueològics ho impedien: bastides, puntals metàl·lics… Dins l’espai interior de l’absis central es van localitzar les restes d’una petita cripta, en realitat un reconditori del segle XVI.  També s’han preservat irregularment testimonis i fragments de l’enllosat que havia pavimentat el presbiteri i nombroses tombes que delaten una utilització funerària en època moderna.