RAMON VIDAL DE BESALÚ: Natural de la vila de Besalú (1196-?). Es va promocionar professionalment des de la joglaria. Va recórrer les principals corts europees i també les catalanes; es va formar, segons sembla, al castell de Mataplana. Va escriure la primera crònica sobre la problemàtica de la poesia a Catalunya. La seva crítica queda expressada en l'obra Les Rasós de trobar. L'obra exposa per primera vegada a Occident un tractat complex que inclou una preceptiva, una gramàtica i una antologia en llengua vulgar. En aquest llibre fa una descripció de les capes socials tant dels sectors religiosos com de la piràmide feudal. Gramàtic, preceptista i trobador, és l'autor del primer text sobre reflexió poètica en llengua vulgar i també de la sistematització gramatical aplicada a una llengua romànica.

BERNAT TALLAFERRO, SCINDES FERRUM: Any 990-1020. Fill d'Oliba Cabreta i Ermengarda. Casat amb Toda, filla del comte Ramon Borrell de Barcelona, l'any 1007. Va ser un gran lluitador. Amb ell va arribar la major esplendor de la casa comtal de Besalú: el Vallespir, la Fenolleda i el Perapertusès en formaven part. Després de la mort d'Almansor i per ordre de Ramon Borrell assistí a la incursió catalana a Còrdova. Amb ell viatjaren el comte Hug d'Empúries i els bisbes de Vic, Barcelona i Urgell. Era l'any 1010 i 9000 soldats s'aplegaren a les ordres de Mohamed. Molts dels dirigents van ser morts o malferits però no el comte Bernat a qui, arribat el segle XII, els Gesta Comitum donaren el sobrenom de Tallaferro. En l'aspecte religiós fou molt apreciat pel papa Gregori V. Acabada l'església de Sant Pere de Besalú, s'encarregà de la seva consagració i intervingué en l'elecció de l'abat del monestir. Va fer moltes i valuoses donacions a l'església. Va voler deslligar-se de la Casa de Barcelona i amb aquest propòsit viatjà a Roma l'any 1017. Benet VIII li atorgà la creació d'un bisbat de Besalú. Del viatge portà la relíquia de la Vera Creu (Lignum Crucis), i la concessió Papal que el seu fill Guifré fos el nou bisbe de Besalú. Aquest fet donà un impuls nou a la ciutat. Així mateix, li concedí el títol de senyor jurisdiccional del monestir de Sant Joan de Ripoll, que va ser fundat per Guifré el Pilós, en acció de gràcies per la seva victòria contra els sarraïns. Guifré l'oferí a la seva filla, que en fou la primera abadessa. Bernat es convertí en posseïdor del monestir de Sant Joan després que Ingiberga, germana seva i abadessa, fos acusada de conducta impúdica i escandalosa tant per ell com pel seu germà Oliba, abat de Ripoll. El papa Benet VIII, amb l'expedició de la butlla Cuperemus Quidem, retirà per sempre les abadesses del monestir. L'abat Oliba mantingué sempre una estreta relació amb Bernat. A la seva mort, dedicà totes les lloances per mitjà d'una carta a diferents monestirs, on parlava de la grandesa de la figura de Bernat, del seu sentit de la justícia, en fer de mitjancer entre assumptes d'altres comtats, de la seva generositat patent en les innombrables donacions eclesiàstiques i de la figura de guerrer de gran talent i valentia, en lluitar més enllà de les seves terres. Va convertir Besalú en un dels comtats més pròspers del país. Morí l'any 1020 ofegat al riu Ròdan, en terres de Provença. Per voluntat seva el seu cos fou traslladat a Ripoll on Oliba li donà sepultura. LA LLEGENDA DE TALLAFERRO: diu la llegenda que el comte Bernat mantenia una lluita conjuntament amb els seus soldats contra les tropes sarraïnes al pla de Sant Martí (prop de Santa Pau). En un moment de la lluita, Bernat va quedar sense espasa, ja que li fou arrabassada per l'enemic. Escapolint-se pel mig de les baralles, va arribar fins a l'ermita de Sant Martí que es trobava molt a prop. Entrant a l'església, s'encomanà al sant per demanar-li ajut. Sant Martí li entregà l'espasa. El comte sortí de nou al camp de batalla i lluità aferrissadament amb aquella espasa celestial, que segons diuen "fins i tot tallava ferro".

FRANCESC CAMBÓ i BATLLE: La família Cambó fou una família besaluenca des del segle XV. No solament vivien a Besalú, sinó que hi tenien el gruix de les seves propietats. La casa pairal de la família Cambó, tant oficialment com popularment, encara s'anomena així. Està situada al carrer Major i consta de tres pisos; fou construïda pels Sant Romà, una de les famílies nobles de la vila, al segle XIV. Els Cambó eren propietaris i botiguers; a la planta baixa de la casa hi tenien la botiga de queviures, especialitzada en confiteria i portada per membres de la mateixa família. Francesc Cambó va néixer a Verges, però els seus records d'infància, tal com indica en les seves memòries, són de Besalú: "No tinc cap dubte que l'haver passat tota la meva infantesa vivint entre nobles pedres evocadores d'un vell passat gloriós, influí considerablement el meu esperit. I quan Monsalvatje començà a escriure la seva història de Besalú i enviava els primers volums al meu pare, jo els llegia fervorosament com si llegís la història de la meva família i sentia l'orgull del Besalú medieval, dels seus comtes i de l'abat Oliba. (...) Tinc molt vius els meus records de la meva infantesa a Besalú, tan vius que podrien omplir alguns capítols". Des de l'any 1880 fins al 1886 va viure a Besalú amb la seva àvia. L'any 1884 tota la família es traslladà a viure a Barcelona. Són famoses a Besalú les lluites electorals entre carlins i catalanistes. El carrer Major era considerat el carrer catalanista de Besalú, sobretot els botiguers. Als vespres, a la vora de la llar dels Cambó, s'hi feia una gran tertúlia política; entre els tertulians hi havia canovistes i carlins. El pare de Cambó era el representant del canovisme tant a Besalú com a Verges. Diu Cambó: "recordo que es llegien discursos que jo no entenia gaire, però que em feien la màxima impressió". Francesc Cambó fou declarat fill adoptiu de Besalú l'any 1907, després d'haver sofert l'atemptat d' Hostafrancs. L'any 1923 va donar les relíquies de la Vera Creu, símbol de la vila de Besalú. L'any 1976, en el centenari del seu naixement, se li va dedicar un dels nous carrers de la vila i s'hi va col·locar un monument en memòria seva.

Jaume Pujiula i Dilmé (Besalú 1869, Barcelona 1958) Naturalista, botànic, zoòleg , històleg i biòleg. Va ingressar a la Companyia de Jesús. S’especialitzà en biologia a Àustria i Alemanya. Funda a Tortosa el LABORATORI BIOLOGIC DE L’EBRE el 1910 i l’any 1916 va ser un dels fundadors de l’INSTITUT QUÍMIC DE SARRIÀ. Presideix la Institució Catalana d’Història Natural entre els anys 1925 i 1928. Va ser membre de l’Acadèmia de Medecina de Barcelona i de l’Academia de Ciencias Naturales de Madrid. Es va dedicar principalment a la investigació i va publicar obres de text com “Citología”(1914-18) i “Elementos de Embriología) 1922-24; també va publicar estudis com “Trayectorias embriológicas” 1930 i “Problemas biológicos” 1941, ”Embriologia del hombre y demás vertebrados” 1942; “Manual completo de Biologia Moderna Macro i microscópica” i altres estudis sobre biologia. L'embriologia del Pare Pujiula obre una nova era dins els treballs d’investigació del moment. Primer va estudiar les ciències naturals, es va perfeccionar a altres països en zoologia i botànica, després a l’Institut Embriològic de Viena i a Espanya més tard perfecciona tot el seu saber al Laboratori Biològic de l’Ebre. Al Laboratori Biològic de Sarrià persisteix incansable i treu nombrosos volums de Citologia i la importantíssima obra de Histiologia, embriologia i anatomia microscòpica de vegetals.

Joan de Roure: Es va dedicar a la venda de draps a Besalú durant la primera meitat del segle XIV. Va ser jurat de la universitat de Besalú.

Pere Baró: Mestre de ponts de Perpinyà a qui es contracta el 1316 perquè s'encarregui de les obres de construcció del Pont de Besalú.

Comte-Bisbe Miró Bonfill: Home culte i de bon cor que visqué a finals del segle X. És el fundador l'any 977 de les esglésies de Sant Pere i Sant Vicenç de Besalú.

Mestre Abraham des Castlar :

Metge establert a Besalú i que prové de la família  jueva més il·lustre de  Besalú.

Casat amb Ester, filla de Caracausa Mair (notable prestamista divorciat de Bonadona)

A la meritissima “Gallia Judaica” trobem ja citats als Des Castlar, originaris del sud de França. El seu pare era  un gran metge de Narbona Mestre David des Castlar el 1283.

Abraham des Castlar juntament amb Bendit des Logar ambdós metges establerts a Besalú són dues de les deu eminències mèdiques a qui Kalònymos ben Kalonymos(savi d’Arles de 1286-1328) va dedicar el seu llibre Eben Boan.

Va fer un tractat sobre les febres, en cincs llibres acabat el novembre de 1326. Aleh Ra Anan. També va realitzar un tractat sobre la pesta negra quan aquesta malaltia assolava Catalunya , Aragó i  Provença l’any 1349. Fa un reglament sobre les sagnies: Dina-ha-Haqqazah.

Jaume I el Conqueridor, enfranqueix a ell i al seu fill d’impostos durant 15 anys per un canvi de domicili i l’autoritza a tenir dues dones.

Rep més exempcions d’impostos per haver curat a l’infant Pere.

Pere el Cerimoniós l’any 1334 va enviar a buscar-lo des de Tortosa.

Va curar també a Ponç de Rocabertí.

MESTRE BENDIT DES LOGAR(1306-1324)

Va ser una de les 10 eminències mèdiques junt amb Abraham des Castlar. Va ser un savi molt respectat i un metge excel.lent així com un excel.lent prestamista. Té molts tractes de préstec amb la universitat de Besalú. La seva presència a Besalú tant com a metge com a prestamista està documentada entre 1306-1324.

Tenim un document de 1310 en que els testamentaris de Pere Palomer i Guillem Llívia i els de Ramon Batlle i Mateu Marc de Castellfollit li entreguen 340 sous de capital i 70 de lucre fen menció que el deute era de 1306.

Un altre document de 1313 explica també com la Universitat de Besalú li entrega 180 sous que li debia. El 1316 nomena a Isaac Astruc procurador per cobrar els deutes de l’Abat de Ripoll.

El 1321, es empresonat mentre anava a Montpeller per consultar amb altres metges sobre l’enfermetat del vescomte de Castellnou.

Jaume II fa que l’alliberin.

Ava Comtessa Regent: És l'única dona que va governar Besalú. A la mort del seu espòs, Miró I el Jove, a l'any 927, s'ocupa de la política comtal fins a la majoria d'edat dels seus fills.