RAMON VIDAL DE BESALÚ: Natural de la vila de Besalú (1196-?). Es va promocionar professionalment des de la joglaria. Va recórrer les principals corts europees i també les catalanes; es va formar, segons que sembla, al castell de Mataplana. Va escriure la primera crònica sobre la problemàtica de la poesia a Catalunya. La seva crítica queda expressada en l'obra Les rasós de trobar. L'obra exposa per primera vegada a occident un tractat complex que inclou una preceptiva, una gramàtica i una antologia en llengua vulgar. En aquest llibre fa una descripció de les capes socials tant dels sectors religiosos com de la piràmide feudal. Gramàtic, preceptista i trobador, és l'autor del primer text sobre reflexió poètica en llengua vulgar i també de la sistematització gramatical aplicada a una llengua romànica.

BERNAT TALLAFERRO, SCINDES FERRUM: Any 990-1020. Fill d'Oliba Cabreta i Ermengarda. Casat amb Toda, filla del comte Ramón Borrell de Barcelona, l'any 1007. Va ser un gran lluitador. Amb ell va arribar la major esplendor de la casa comtal de Besalú: el Vallespir, la Fenolleda i el Perapertusès en formaven part. Després de la mort d'Almansor i per ordre de Ramon Borrell assistí a la incursió catalana a Còrdova. Amb ell viatjaren el comte Hug d'Empúries i els bisbes de Vic, Barcelona i Urgell. Era l'any 1010 i 9000 soldats s'aplegaren a les ordres de Mohamet. Molts dels dirigents van ser morts o malferits però no el comte Bernat a qui, arribat el segle XII, els Gesta Comitum donaren el sobrenom de Tallaferro. En l'aspecte religiós fou molt apreciat pel papa Gregori V. Acabada l'església de Sant Pere de Besalú, s'encarregà de la seva consagració i intervingué en l'elecció de l'abat del monestir. Va fer moltes i valuoses donacions a l'església. Va voler deslligar-se de la Casa de Barcelona i amb aquest propòsit viatjà a Roma l'any 1017. Benet VIII li atorgà la creació d'un bisbat de Besalú. Del viatge portà la relíquia de la Vera Creu (Lignum Crucis), i la concessió Papal que el seu fill Guifré fos el nou bisbe de Besalú. Aquest fet donà un impuls nou a la ciutat. Així mateix, li concedí el títol de senyor jurisdiccional del monestir de Sant Joan de Ripoll, que va ser fundat per Guifré el Pilós, en acció de gràcies per la seva victòria contra els sarraïns. Guifré l'oferí a la seva filla, que en fou la primera abadessa. Bernat es convertí en posseïdor del monestir de Sant Joan després que Ingiberga, germana seva i abadessa, fos acusada de conducta impúdica i escandalosa tant per ell com pel seu germà Oliba, abat de Ripoll. El papa Benet VIII, amb l'expedició de la butlla Cuperemus Quidem, retirà per sempre les abadesses del monestir. L'abat Oliba mantingué sempre una estreta relació amb Bernat. A la seva mort, dedicà totes les lloances per mitjà d'una carta a diferents monestirs, on parlava de la grandesa de la figura de Bernat, del seu sentit de la justícia, en fer de mitjancer entre assumptes d'altres comtats, de la seva generositat patent en les innombrables donacions eclesiàstiques i de la figura de guerrer de gran talent i valentia, en lluitar més enllà de les seves terres. Va convertir Besalú en un dels comtats més pròspers del país. Morí l'any 1020 ofegat al riu Ròdan, en terres de Provença. Per voluntat seva el seu cos fou traslladat a Ripoll on Oliba li donà sepultura. LA LLEGENDA DE TALLAFERRO Diu la llegenda que el comte Bernat mantenia una lluita junt amb els seus soldats contra les tropes sarraïnes al pla de Sant Martí (prop de Santa Pau). En un moment de la lluita, Bernat va quedar sense espasa, ja que li fou arrabassada per l'enemic. Escapolint-se pel mig de les baralles, va arriba fins a l'ermita de Sant Martí que es trobava molt a prop. Entrant a l'església, s'encomanà al sant per demanar-li ajut. Sant Martí li entregà l'espasa. El comte sortí de nou al camp de batalla i lluità aferrissadament amb aquella espasa celestial, que segons diuen "fins i tot tallava ferro".

FRANCESC CAMBÓ I BATLLE: La família Cambó fou una família besaluenca des del segle XV. No solament vivien a Besalú, sinó que hi tenien el gruix de les seves propietats. La casa pairal de la família Cambó, tant oficialment com popularment, encara s'anomena així. Està situada al carrer Major i consta de tres pisos; fou construïda pels Sant Romà, una de les famílies nobles de la vila, al segle XIV. Els Cambó eren propietaris i botiguers; a la planta baixa de la casa hi tenien la botiga de queviures, especialitzada en confiteria i portada per membres de la mateixa família. Francesc Cambó va néixer a Verges, però els seus records d'infància, tal com indica en les seves memòries, són de Besalú: "No tinc cap dubte que l'haver passat tota la meva infantesa vivint entre nobles pedres evocadores d'un vell passat gloriós, influí considerablement el meu esperit. I quan Monsalvatje començà a escriure la seva història de Besalú i enviava els primers volums al meu pare, jo els llegia fervorosament com si llegís la història de la meva família i sentia l'orgull del Besalú medieval, dels seus comtes i de l'abat Oliba. (...) Tinc molt vius els meus records de la meva infantesa a Besalú, tan vius que podrien omplir alguns capítols". Des de l'any 1880 fins al 1886 va viure a Besalú amb la seva àvia. L'any 1884 tota la família es traslladà a viure a Barcelona. Són famoses a Besalú les lluites electorals entre carlins i catalanistes. El carrer Major era considerat el carrer catalanista de Besalú, sobretot els botiguers. Als vespres, a la vora de la llar dels Cambó, s'hi feia una gran tertúlia política; entre els tertulians hi havia canovistes i carlins. El pare de Cambó era el representant del canovisme tant a Besalú com a Verges. Diu Cambó: "recordo que es llegien discursos que jo no entenia gaire, però que em feien la màxima impressió". Francesc Cambó fou declarat fill adoptiu de Besalú l'any 1907, després d'haver sofert l'atemptat d' Hostafrancs. L'any 1923 va donar les relíquies de la Vera Creu, símbol de la vila de Besalú. L'any 1976, en el centenari del seu naixement, se li va dedicar un dels nous carrers de la vila i s'hi va col·locar un monument en memòria seva.

Jaume Pujiula i Dilmé (Besalú 1869, Barcelona 1958) Naturalista, botànic, zooleg , histiòleg i Biòleg. Va ingressar a la Companyia de Jesús. S’especialitzà en biologia a Austria i Alemanya. Funda a Tortosa el LABORATORI BIOLOGIC DE L’EBRE el 1910 i l’any 1916 va ser un dels fundador de l’INSTITUT QUIMIC DE SARRIÀ. Presideix la Institució Catalana d’Història Natural entre els anys 1925-28. Va ser membre de l’Acadèmia de Medecina de Barcelona i de l’Academia de Ciencias Naturales de Madrid. Es va dedicar principalment a la investigació i va publicar obres de text com “Citología”(1914-18) i “Elementos de Embriología) 1922-24; també va publicar estudis com “Trayectorias embriológicas” 1930 i “Problemas biológicos” 1941.”Embriologia del hombre y demás vertebrados” 1942; “Manual completo de Biologia Moderna Macro i microscópica” i altres estudis sobre biología . La embriologia del Pare Pujiula obre una nova era dins els treballs d’investigació del moment. Primer va estudiar les ciencies naturals, es va perfeccionar a altres paisos en zoologia i botànica, després a l’institut Embriològic de Viena i a Espanya més tard perfecciona tot el seu saber al Laboratori Biològic de l’Ebre. Al Laboratori Biològic de Sarrià persisteix incansable i treu nombrosos volums de Citología i la importantíssima obra de Histiología, embriologia i anatomia microscòpica de vegetals.

Joan de Roure: Es va dedicar a la venda de draps a Besalú durant la primera meitat del segle XIV. Va ser jurat de la universitat de Besalú.

Pere Baró: Mestre de ponts de Perpinyà a qui es contracta el 1316 perquè s'encarregui de les obres de construcció del Pont de Besalú.

Comte-Bisbe Miró Bonfill: Home culte i de bon cor que visqué a finals del segle X. És el fundador l'any 977 de les esglésies de Sant Pere i Sant Vicenç de Besalú.

Mestre Abraham des Castlar: Jueu del segle XIV. Una de les deu eminències mèdiques de l'època segons Kalonymos ben Kalonymos. Metge del rei Pere III el Cerimoniós.

Ava Comtessa Regent: És l'única dona que va governar Besalú. A la mort del seu espòs, Miró I el Jove, a l'any 927, s'ocupa de la política comtal fins a la majoria d'edat dels seus fills.